Des del paradigma culturalista assumit des de la
dècada del 50 fins a la posterior irrupció estructuralista (amb la inclusió de
Stuart Hall) i les recerques associades a l'anàlisi de les audiències i les
propostes desenvolupades a l'interior dels Cultural Studies han tingut com un
dels seus objectius l'examen del caràcter simbòlic de la comunicació massiva.
En aquest sentit, després de la descripció de la
funció del missatge televisiu i de la seva anàlisi, S. Hall busca situar-nos en
un desenvolupament analític que parteixi des del paradigma semiòtic i des d'un
acostament semiòtic-lingüístic al llenguatge televisiu i els seus diversos
processos de codificació i decodificació, s'ha indicat en un text paradigmàtic
per als Cultural Studies i els estudis de comunicació de manera general, que
[...] en el análisis cultural, la interconexión de las estructuras y procesos
sociales con las estructuras formales y simbólicas es absolutamente crucial”
[...] [2]
La lectura de S. Hall enfront del fenomen de la
comunicació de masses, va més enllà de la relació entre emissor i receptor,
buscant trobar el paper que té el signe i el significat, en el que podria
cridar-se” circuit comunicatiu”, en el qual, enmig de codis, signes ,
significats, el subjecte qui en ultimes seria el receptor de tot missatge no és
un actor passiu , per contra els seus significats i connotacions interactuen
amb el missatge produït, exposant la influència que exerceix un procés
comunicatiu mitjançant el discurs i els signes que s'originen de manera
audiovisual transformant les pràctiques socials.
Des del reconeixement del caràcter de
“comunicació sistemàticament distorsionada” de la interacció entre les elits
que produeixen continguts audiovisuals i les audiències, s'ha indicat que [...]
la forma simbólica del mensaje ocupa un lugar privilegiado [...] y los momentos de codificación y
decodificación aunque ‘relativamente autónomos’ en relación con el proceso en
su totalidad, son instantes determinantes[...] [3]
Aquests signes i discursos es
transmeten a través del mitjà televisiu o uns altres, mitjançant un procés, la
fi del qual és transmetre un missatge i fer que aquest es converteixi en un
esdeveniment comunicatiu, creant una necessitat en els subjectes que ho reben
en benefici dels interessos de les persones que envien els missatges. És així,
com el procés comunicatiu és un treball que es realitza amb uns mitjans de
producció materials no simbòlics i on aquests mitjans pertanyen a una classe
social que té uns interessos que es veuen expressats al moment d'emetre els
missatges, absorbits per les ideologies de classe. En emetre els discursos el
seu significat és alterat en benefici d'aquestes classes, els codifiquen el
missatge perquè aquest tingui un efecte de persuasió, que es faci atractiu per
vendre-ho i convertir-ho en una necessitat.
Queda clara la complexitat dels missatges i els
matisos d'interpretació, de connotació que puguin tenir, gràcies al caràcter
icònic que solen posseir els signes en un plànol televisiu, és per això que
podria apuntar-se que detenir la mirada analítica sobre la naturalesa
simbòlica/lingüística/codificada de la comunicació, implica una obertura
profitosa a un terreny en el qual [...] se trasmite un contenido cultural de un
tipo muy difundido pero también latente [...] [4]
i la manera en què interaccionen els codis i continguts per emergir els
continguts d'una cultura. A tal efectes U. Eco indica que [...] La semiótica nos muestra el universo de ideologías
fijadas en códigos y subcódigos dentro del universo de los signos [...] [5]
[1] HALL, S. (2004): “Codificación y decodificación en el
discurso televisivo”, CIC.
Cuadernos de Información y Comunicación, nº 9
[2]
Ib. pag. 217
[3]
Ib. pag. 218
[4]
Ib. pag. 227
[5] U. Eco: «Articulations of Cinematic Code» Cinematics, nº 1. Citat en Hall, S. (2004) “Codificación y decodificación en el discurso
televisivo”, CIC. Cuadernos de
Información y Comunicación, nº 9
p.227
No hay comentarios:
Publicar un comentario